Aquest juliol s’han complert 30 anys dels grans incendis del 1994 que es van estendre per prop de 45.000 hectàrees de boscos i conreus del baix Berguedà i el Bages.
Aquell desastre en el paisatge, va produir grans pèrdues econòmiques, a més de cobrar-se quatre víctimes mortals, a molts productors i pagesos de la comarca.
Però aquells focs, amb els anys, han comportat nous canvis no només en el paisatge, sinó en també per l’increment de nous conreus i l’aparició de boscos amb espècies més resilients al clima extrem d’aquests darrers anys, amb menys pins però amb més roures i les alzines, unes espècies que han recuperat el lloc que havien tingut anys abans.
També l’aprofitament econòmic de les masies abandonades i mig destruïdes pel foc, que sembla han trobat el seu lloc en l’agroturisme. Les indemnitzacions rebudes van servir per refer moltes d’aquestes cases per donar-los un ús del que se’n beneficien molts propietaris afectats.
Uns focs desconeguts a la comarca
Els focs del juliol de 1994 van marcar una petja important a tot el baix Berguedà. Era un foc que no s’havia vist mai, que es movia ràpidament sense possibilitat de poder-hi fer front. Les condicions climatològiques eren idònies per a la seva ràpida propagació: una humitat baixa, per sota del 30%, una temperatura elevada, superior als 30 ℃ i un vent fort, superior als 30 Km/hora. La coneguda regla 30-30-30 que s’aplica com a causant dels grans incendis forestals.
El més gran dels focs es va iniciar-se el dia 4 de juliol a Gargallà, al terme de Montmajor, a causa del mal estat d’una línia elèctrica d’Endesa, segons sentència ferma del Tribunal Suprem. Com a compensació, l’empresa va haver d’indemnitzar als 117 afectats que van posar la demanada per valor de 70 milions d’euros.
El foc es va estendre ràpidament per deu municipis del baix Berguedà gràcies a les condicions climàtiques extremes d’altes temperatures, baixes humitats i vents sostinguts. Aquest foc es va ajuntar amb un altre iniciat a Barbats, al municipi de Casserres, cremant un total de prop de 20.000 hectàrees de boscos i conreus, causant quatre víctimes mortals.
30 anys després d’aquella catàstrofe, lentament, el paisatge s’ha anat refent. No es el mateix paisatge de com havia estat abans dels focs, però una nova massa vegetal torna a cobrir de verdor aquest territori.
Per sort la natura és viva i compta amb mecanismes propis per regenerar-se. Ho ha fet però, de maneres diferents, amb canvis notoris com la desaparició de les pinedes de pinassa que, a diferència de les altres espècies, no han pogut refer-se.
En canvi, els roures i moltes altres varietats llenyoses, com ara els boixos o els aurons que creixien al sotabosc de les pinedes de pinassa, han tingut bona resposta al foc, han tornat a rebrotar i han arribat a assolir, al llarg d’aquests anys, alçades d’uns quants metres.
Al llarg d’aquests anys han canviat moltes, més enllà del paisatge, en aquest territori. El foc va ocasionar molts danys, però d’aquells danys en van sortir noves oportunitats, ja sigui en l’extensió de nous conreus, amb la gestió de la fusta o en l’impuls de l’agroturisme gràcies a la reconversió de moltes masies afectades per convertir-se en allotjaments de turisme rural.
D’aquesta transformació i adaptació a en vam parlar a la revista Tasta Berguedà, coincidint amb els 25 anys, amb dues persones d’activitats econòmiques que es van veure afectades per aquests incendis de forma diferent, com son l’extracció de la fusta dels boscos i de la gestió de cases d’agroturisme al Baix Berguedà. Recuperem aquelles converses amb Joan Boix, conseller delegat de Serradora Boix de Puig-reig, i Rosa Carbó, ex alcaldessa de Sagàs i pionera de l’agroturisme al Berguedà, que malauradament ens va deixar el mes de juny de l’any passat.
Joan Boix, conseller delegat de Serradora Boix de Puig-reig
La Serradora Boix és una empresa creada als anys 60 a Puig-reig, dedicada a la gestió de boscos i la transformació de la seva fusta en productes de consum. Els focs del 1994 els va afectar plenament, ja que la serradora que estava situada a la carretera de Casserres, va patir les conseqüències directes d’aquelles flames.
A rel dels incendis, l’empresa es va haver d’adaptar a un nou panorama forestal a la comarca. Actualment, el negoci de la serradora es troba en fase expansiva, basada en l’extracció de fusta dels boscos, principalment de l’Alt Berguedà, i la seva transformació en productes de de biomassa que van des de l’estella o l’escorça per alimentar calderes i xarxes de calor, a més de pèl·lets i serradores. També produeixen fusta serrada, puntals de fusta de pi i avet, per a la construcció, barreres de seguretat per a carreteres, i sobretot, palets que s’exporten arreu del món.
Vam parlar amb Joan Boix, conseller delegat de l’empresa, ara fa cinc anys, just quan es commemoraven 25 anys dels incendis. Amb ell parlàvem com expert en l’extracció de fusta, de la situació actual dels boscos del Berguedà i del seu aprofitament en la indústria forestal.
Una de les primeres màximes que ens deia és que, actualment, els boscos de Catalunya creixen tres vegades més del que se n’extreu, el que vol dir que cada any hi ha més massa forestal i els boscos son més densos, amb més arbres, però amb una qualitat baixa.
Aquesta percepció de que hi ha un excés de massa forestal que cal gestionar, és a dir, talar i netejar, contracta amb la mentalitat de l’urbanita que critica que les empreses d’extracció de fusta estem espoliant els boscos. La realitat és que per anar bé, s’hauria de treure el doble de fusta de la que en traiem.
No deixa de ser contradictori que tinguem excedents de fusta al bosc però que a la vegada, siguem deficitaris del que es necessita, ja sigui per fer per fusta serrada, necessària per a la construcció, tancaments o embalatges, com per fer-ne energia amb l’estella. Som deficitaris de tot, i com a conseqüència, hem d’importar-ne. Ens falten productes forestals i al bosc tenim excedents que no s’exploten.
Aquesta percepció de que els boscos no s’han de tocar, afortunadament va canviant, sobretot per les campanyes que s’estan fent després d’aquests anys de sequera. Tanta quantitat d’arbres al bosc competeixen per la poca aigua que cau de la pluja, retenint-la als sòls i no deixant que circuli cap a rieres i rius. Amb la poca aigua que porten els rius, els pantans que subministren l’aigua per beure, estan gairebé buits.
Es per això que cada vegada més, tothom està d’acord en fer una gestió forestal, perquè si no es fa, tindrem problemes ja que els incendis que es poden produir, poden ser encara més devastadors per la gran quantitat de combustible que hi ha als boscos. El problema és que per fer aquesta gestió, costa diners, ja que l’explotació forestal, per si, no és sostenible econòmicament. El que cal és intentar equilibrar les dues sostenibilitats, l’econòmica i l’ecològica, per tal que l’explotació sigui viable.
Boix considera que hem de ser competitius en un mercat global amb un producte local a partir de la gestió forestal amb plans de gestió sostenibles. El problema és que la burocràcia ens mata. Per exemple, dels boscos de titularitat pública, ja sigui d’ajuntaments o de la Generalitat, nomès n’han portat un 20% d’oferta pública. Senzillament no es poden tallar perquè des de Territori els tenen bloquejats.
Pel que fa a l’aprofitament de l’estella per extreure’n biomassa i produir energia, la paradoxa és que comprem fusta per fer-ne, ja que la demanda està superant l’oferta local, però l’ús de la biomassa per a la producció de calor podria ser molt més extensa de la que és, tenint en compte la quantitat de boscos que cal aclarir. Tant per equipaments públics com també per particulars, és important canviar les calderes de gas o de gasoil, per altres de biomassa, tant per raons econòmiques com també mediambientals.
El més xocant és que Catalunya sigui deficitària de fusta serrada, quan els boscos ocupen més del 60% del seu territori. Un dèficit de fusta que per les necessitats del país, s’ha de comprar. Tot i que els nostres boscos creixen tres vegades més del que n’extrèiem, un 10-15% la portem de França!
Nosaltres intentem modernitzar la gestió forestal, amb maquinària i recursos. És el que s’està fent a Europa, perquè l’extracció ha de ser sostenible econòmicament. D’aquí venen els nostres problemes.
Ecològicament parlant, un bosc aclarit fixa més CO2 que un bosc mal gestionat i atapeït, on tots els arbres competeixen entre ells. La conclusió sembla evident: gestionem els nostres boscos, amb aclarides controlades però necessàries per a la supervivència dels arbres.
Arbres morts és el veient en molts boscos aquest estiu després de tres anys de secada. Més combustible per a futurs incendis, que, malauradament, tard o d’hora tornaran.
Joan Boix comentava que fa aquesta feina perquè és una feina en la que hi creu, l’explotació forestal és necessària, també ecològicament. Si no hi ha industria que demani els productes tampoc no hi haurà gestió de boscos. Si després de fer tota aquesta inversió et diuen que es millor que els boscos es cremin que no pas fer-ne explotació, es que no saben de què estan parlant.
El problema principal és que la gestió del territori hem deixat que la decideixen els que viuen a la ciutat i està feta des d’un punt de vista urbà, molt teòric i tot molt maco, però la visió dels propietaris i els que vivim dels boscos, es molt diferent.
Incendis, un episodi en la vida d’un bosc
Un incendi no deixa de ser un episodi mes en la vida d’un bosc. La recuperació d’un bosc després d’un incendi la voldríem en dos anys però en caldran 40. Quan passen uns focs com els de fa 30 anys ens semblen una desgràcia que trigarem temps en superar, però si no s’ha mort ningú, si és només per l’interès del bosc, un incendi es un episodi mes en la vida d’aquest territori.
Cal també entendre que a vegades, un incendi és també una oportunitat. No solament per fer cases rurals, sinó per fer desaparèixer especies que no hi havia de ser o perquè es recuperin les originàries. També poden ser una oportunitat per fer una gestió diferent d’aquest territori. No sempre son desgràcies. Partim de zero, com ho fem? Tenim una oportunitat d’or per fer una bona gestió. La planificació es important, i d’aquí que s’autoritzin rompudes per convertir aquests boscos en camps de conreu.
A França, per exemple, la gestió dels boscos és molt diferent a la d’aquí. Ells pensen en l’ús de la fusta a llarg termini i per això fan polítiques a 20 a 80 anys, una tradició forestal que aquí no la tenim. Amb aquests cicles tan llargs no pot haver-hi una política en funció del color que mana. Tenen molt clar que si a llarg termini no dones confiança a la industria perquè inverteixi en l’explotació, el bosc sen ressentirà.
El nostre problema és que aquí estem fent plans de gestió forestal sense aquesta visió de futur, i d’això és del que ens queixem.
Rosa Carbó, ex alcaldessa de Sagàs i pionera de l’agroturisme al Berguedà
La Rosa Carbó, ens va deixar el 23 de juny de 2023. Al llarg de tota la seva vida va ser una dona emprenedora, la primera dona en ser alcaldessa d’un municipi del Berguedà, Sagàs. Ho va ser durant 12 anys, del 1991 al 2003.
Mestressa de la casa Vilardaga, masia de la Guàrdia de Sagàs, l’any 1989, va ser una impulsora de l’agroturisme al Berguedà. Juntament amb altres dones de cases pairals, van crear l’Associació d’Agroturisme del Berguedà, una organització amb una oferta més de 70 cases rurals a tota la comarca.
El sotrac dels focs de 1994
Just poc després començat aquesta activat agroturística, el 1994 es van produir els focs més devastadors que han patit els boscos del Baix Berguedà. Sagàs i Olvan van ser dos dels municipis més afectats. La Rosa recordava aquell moment com «esgarrifós».
En aquella conversa la Rosa comentava que la gestió després dels focs va ser molt complicada. Van haver de tancar dos anys per com havia quedat el bosc, perquè tal com estava tot, només donava ganes de plorar.
Els anys següents dels focs van ser uns anys molt plujosos que van ajudar a recuperar el paisatge i a tornar a posar-se verd que van començar a venir famílies, bàsicament parelles amb fills petits, perquè les cases que tenien eren petites.
Es així com la Rosa explica que els focs també van servir per donar més impuls a l’agroturisme per part de mols altres propietaris afectats pels incendis: en aquell temps es vivia molt del bosc, però quan el foc va desaparèixer el bosc va deixar de ser un ingrés importat per les famílies de pagès.
Es van haver de buscar altres formes d’ingressos, i l’agroturisme va ser, en certa manera, el relleu del bosc. Després del foc, a Sagàs, la majoria de cases, Caelles, Vilanova, Rovira… es va apuntar a fer agroturisme.
L’Agroturisme es una activitat que econòmicament funciona. Restaurar una casa val molts diners, però si ho tes ple cada setmana, tes us diners que es poden recuperar. Els propietaris no es va espantar després dels focs.
Cases amb més capacitat i confort
La Rosa comentava, que els darrers anys, aquell agroturisme primitiu havia canviat el model. Les cases s’han fet tan grans com s’ha pogut, perquè les famílies ja no ve soles, sinó que venen en grups de dues, tres o quatre famílies amb nens.
Aquest és un al·licient per a les persones de ciutat. Perquè poder estar un cap de setmana a fora, amb aquesta tranquil·litat, i mirem el cel i veiem tantes estrelles… es un cavi que els agrada, i sobretot els nens, poder jugar fora… cada vegada es posen és jocs per jugar.
Aquelles primeres cases no només van créixer en capacitat, sinó també en comoditat: quan van començar, explicava la Rosa, hi havia menys coses per fer a la casa, però ara es s’han anat incrementat. Al principi tot l’equipament era bastant senzillet, però actualment els nivells de confort i comoditat cada vegada són més alts, com també els servies que es donen, com disposar de wi-fi, del tot indispensable. Les cases es restauren amb gust, perquè tinguin èxit i és el que a la gent els agrada. L’objectiu es que els que venen s’hi trobin bé i repeteixin.
Be the first to comment