La colònia de Cal Pons de Puig-reig, forma un conjunt monumental que li ha valgut la categoria de ser declara Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), una distinció que només reben alguns espais patrimonials, per la seva singularitat i rellevància històrica.
Malgrat aquest reconeixement, Cal Pons es manté en un estat de letargia a l’espera d’un projecte que encarrili el seu futur i que defineixi un ús pel conjunt de les seves instal·lacions, totes d’un alt grau patrimonial, especialment pels amplis jardins i els notables edificis que conté.
Aquesta distinció de BCIN, atorgada per la Generalitat l’any 2017 després d’un llarg i rigorós treball, significa que més enllà de la protecció i conservació del conjunt d’edificis i entorns d’aquest recinte industrial, permet rebre ajuts de les diferents administracions que ajudin a la seva restauració i millora dels diferents elements que la componen.
Aquest reconeixement de BCIN, en l’àmbit de colònies industrials només tenen la Colònia Güell, al Baix Llobregat, i la Colònia Borgonyà, a Osona, el que no deixa de ser un fet singular ja que per les seves característiques, també podrien entrar-hi altres colònies industrials d’aquest territori, que mantenen elements importants necessaris per a la seva preservació i reconeixement com a conjunts històrics patrimonials.
De fet, Cal Pons té tots els elements que configuren aquesta organització i divisió d’edificis i espais, estructurats a partir de la seva funció: la fàbrica, amb les seves naus a peu del riu, el carrer d’habitatges dels treballadors, l’edifici del cafè i la botiga, les escoles i el convent de les monges, una església neogòtica modernista, i uns amplis jardins dins els quals hi trobem dues torres dels amos, la nova i la vella, que configuren un dels espais més emblemàtics de tota la comarca.
Malgrat disposar de tots aquests edificis i el fet que molts d’ells son de propietat municipal, convindria disposar d’un projecte global que definís els seus usos i així, poder-los donar una activitat permanent.
Actualment a Cal Pons hi ha censades unes 200 persones, més de la meitat de les quals són veïns de tota la vida, i la resta són de segona residència. Així, a banda de les naus de la fàbrica i el carrer d’habitatges, de propietat privada, per la resta d’edificis no s’ha acabat de de definir com podrien convertir-se en espais amb vida pròpia.
Més enllà de les obres de restauració realitzades a la Torre Nova i la part de l’antic convent de les monges convertit en alberg que funciona temporalment, la resta d’edificacions, com ara la rectoria o la fonda de Cal Garrigal, on hi havia el cafè i la botiga de la colònia, es troben a l’espera de que algú es fixi en la seva importància per donar servei a necessitats de persones joves i amb iniciativa, per a que en puguin treure fruit.
També l’església, un edifici notable que manté una bona estructura i un ric patrimoni al seu interior, especialment pel conjunt de vitralls originals que decoren els finestrals o la cripta on hi ha enterrats els fundadors de la colònia, el seu ús es molt limitat. Només les visites organitzades per l’Associació de veïns, li donen una limitada activitat que podria ampliar-se amb altres usos, ja fossin lúdics o culturals.
Des que s’ha fet pública la declaració de Bé Cultural, les visites que l’Associació de Veïns organitza a la colònia, s’han incrementat, com reconeix Jaume Serra, el seu president i guia, amb grups que ho sol·liciten.
Tot i això, les 64 places de l’Alberg que gestiona la Fundació Catalana de l’Esplai al que foren l’escola i la residència de les monges i l’internat de noies del Manager, rarament estan ocupades, ja que no s’hi ofereixen activitats complementaries que atreguin l’interès dels possibles ocupants.
L’altra edifici pendent de definir el seu ús, és la Torre Nova, que malgrat les penúries passades els darrers anys de funcionament de l’empresa, que el convertí en una part més de la fàbrica on s’hi feien els acabats de les tovalloles que produïa, conserva encara l’estructura de casa burgesa decorada amb magnífiques pintures al seu interior.
Cal Pons, malgrat les inversions realitzades en els darrers anys, està a l’espera que l’ajuntament de Puig-reig planifiqui el seu futur, planejant i definint els usos de tots els seus espais, per arribar a ser un espai viu i amb activitat permanent.
Sens dubte, Cal Pons es manté com exemple mes notable de colònia industrial de l’Alt Llobregat, però aquesta manca d’idees i projectes que ajudin a definir el seu futur com espai històric i patrimonial, però també com a model urbanístic d’exemple notable de colònia industrial, l’impossibilita sorgir d’aquest estat letàrgic en que es troba.
Projecte d’un industrial manresà
La història de la colònia s’inicia, com la majoria de les que trobem al llarg del Llobregat, a la segona meitat del segle XIX, quan un incipients industrials, en aquests cas els Pons, decideix construir un centre de producció tèxtil aprofitant l’energia que li proporciona l’aigua del riu.
Així, el 1875, l’industrial manresà Josep Pons Enrich, compra la finca de Cal Garrigal, i comença la construcció del conjunt d’edificis i d’urbanització de l’espai per convertir-lo en el singular conjunt que s’ha mantingut pràcticament intacte fins avui, malgrat que l’activitat per la qual fou creada deixà de funcionar el 1992.
Colònies vives
L’important és que no només Cal Pons tingui aquest distintiu BCIN. El conjunt de colònies del Llobregat, des de Cal Rosal fins a Balsareny, són mereixedores d’aquest distintiu, cadascuna amb aspectes singulars, perquè mes enllà d’aquesta uniformitat de ser nuclis fabrils i residencials apartats dels pobles, no hi ha dues colònies iguals.
Cal treballar perquè aquest segell de distinció i protecció patrimonial, arribi al conjunt de colònies. Entre totes conformen un paisatge únic al món, el de les Colònies Industrials de l’Alt Llobregat, que cal reivindicar i potenciar com a conjunt singular, característic d’aquest territori que es la Catalunya Central.
Enllaç: Associació d’Amics de les Colònies Industrials de l’Alt Llobregat
Be the first to comment