La revista cultural del Berguedà L’Erol, acaba de publicar el número d’hivern sota el títol de Campanars que fan paisatge, dedicat al patrimoni arquitectònic. Es tracta d’un número molt interessant en el que hi trobem articles signats per diversos especialistes, centrats en el conjunt patrimonial de la comarca, especialment esglésies i altres edificacions construïdes a finals del segle XIX i principis del segle XX, com a símbols que identifiquen el seu paisatge.
El creixement demogràfic de molts municipis, especialment els situats al costat del Llobregat, degut a la implantació de fàbriques tèxtils i de les colònies industrials i també al desenvolupament de les mines de carbó i les fàbriques de ciment a l’alt Berguedà, van atreure un important flux de població, principalment de comarques veïnes.
Aquest creixement de la població va fer que molts pobles, i també els nous nuclis industrials, aixequessin nous temples pel culte religiós, però també altres edificacions singulars que van acabar dissenyant un nou paisatge per aquest territori.
Així, entre els articles d’aquest número, hi ha el realitzat per Rosa Serra Rotés i Ramon Viladés Llorens, sobre Cent anys de construcció d’esglésies al Berguedà, 1860-1960. Aquí hi trobem un extens treball de documentació i recerca històrica, sobre la frenètica construcció d’esglésies que es va produir en aquest període al bisbat de Solsona. Així, s’explica que, igual que va passar en altres territoris d’arreu d’Europea i Amèrica, segons l’historiador britànic Christopher Alan Bayly, el segle XIX ha estat el període de construcció d’esglésies més important de la història cristiana des de l’Alta edat mitjana.
En l’article s’explica l’important paper que van tenir les diòcesis de Solsona i Vic, especialment de Josep Morgades, que a més de bisbe de Vic, també va ser Administrador Apostòlic de Solsona. Ambdues diòcesis compartien una realitat economicosocial complexa on convivien zones rurals i de muntanya amb poblacions on havia crescut moltíssim la indústria i els nous nuclis de les colònies.
També important va ser Ramon Riu i Cabanes, bisbe de Solsona de 1895 a 1901, com impulsor d’una reorganització parroquial i considerat un “bisbe constructor”, especialment per a Solsona, amb la restauració del palau episcopal, la construcció del nou seminari o la creació del Museu Diocesà, “un projecte que Morgades ja tenia enfilat seguint el model del museu de Vic”, i va aconseguir recursos per emprendre obres de restauració, com Sant Pere de Madrona o Santa Maria de Serrateix, o per obres noves, com la de l’església parroquial de Navàs, entre molts d’altres exemples arreu del bisbat.
Entre les noves constriccions d’esglésies, destaca la crònica del trasllat de l’església de Montmajor, impulsada per mossèn Enric Pellicer, un interessant treball signat per Ramon Riba Esquius. La nova església i rectoria de Montmajor es van beneir fa poc mes d’un segle, concretament el 17 de setembre de 1922, suposant un fort debat entre els habitants de l’època davant el dilema d’arranjar l’antiga església i rectoria, situat en un lloc fred i lluny de la majoria de cases del poble, o construir unes noves edificacions en un espai més còmode, tan pel rector com per molts feligresos, que és el que va acabar passant.
L’obra d’Alexandre Soler i Marc
També hi destaca un interessant treball de la doctora en història de l’art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi, Raquel Lacuesta, sobre el conjunt d’obres que l’arquitecte d’arrels manresanes Alexandre Soler i March va realitzar al llarg de la conca del Llobregat, fruit dels encàrrecs que va rebre de nombrosos industrials tèxtils de l’època, com ara els Pons, els Monegal o els Burés, així com de l’administració pública.
L’obra de Soler i March la trobem nombrosos i significatius exemples, com la torre dels amos de la colònia de Cal Bassacs, que tot i que se li atribueix per tradició oral, segons Lacuesta “podria tractar-se d’una primera obra imbuït plenament per l’estètica modernista i que té com a font d’inspiració, encara que no literalment, els castells i mansions del Midi francès, i també les propostes de Domènech i Montaner en alguns edificis seus”.
Altres exemples que trobem a les comarques del Bages o Berguedà son les torres de l’amo i l’església de la de la Sagrada Família de la colònia la Bauma, i la torre de l’amo de l’Alcoholera Can Forrellat, a Castellbell i el Vilar, la Casa Abadal, d’Avinyó, la torre de l’amo de la colònia Coma i Freixa i l’església de la colònia Gomis, a Monistrol de Montserrat, la nova església parroquial de Santa Eulàlia de Gironella, o la torre de l’amo i l’església de la Mercè de la colònia Monegal, al municipi de Casserres, entre altres.
Davant aquest conjunt d’obres, Raquel Lacuesta conclou que “juntament amb les aportacions d’altres arquitectes en les colònies del Llobregat no esmentades en l’article, l’eix del Llobregat assoleix un skyline fascinant, emblemàtic i singular, on els campanars, en harmonia amb les xemeneies fabrils i domèstiques, assumeixen el protagonisme de fer paisatge”.
Dos arquitectes més: Antoni Darder Marzà i Isidre Puig Boada
Aquest dossier patrimonial del número de l’Erol es completa amb dos interessants articles sobre l’obra d’arquitectes representatius de la transformació del paisatge d’aquest territori, com son Antoni Darder Marzà, arquitecte responsable de la transformació de Cal Prat en una colònia noucentista, un treball signat per la historiadora Rosa Serra Rotés; i les intervencions del també arquitecte Isidre Puig Boada en el patrimoni Berguedà durant la postguerra, signat per Carles Freixes i Codina, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Segons explica Rosa Serra, Darder era l’arquitecte de la família Prat a Barcelona, on entre 1899 i 1901 hi projectà un gran edifici de pisos al passeig de Sant Joan, i des de 1922, en que fou nomenat arquitecte municipal de Puig-reig, compaginà obres a la colònia amb altres encàrrecs públics i privats i amb la docència com a catedràtic de l’escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. També, com arquitecte en cap del Servei d’Edificis Administratius de l’Ajuntament de Barcelona, el portà a treballar en les obres d’urbanització de la plaça d’Espanya i per a l’Exposició Universal de 1929, per a la que projectà diversos pavellons.
Entre els treballs significatius d’Antoni Darder a la colònia Prat hi ha la conversió de la torre dels amos en una casa benestant, així com, un cop finalitzada la Guerra Civil, la reconstrucció de l’església de la colònia, aixecant-hi un notable campanar i una noble façana.
Segons explica Rosa Serra, a la torre de l’amo “no hi faltava cap dels elements decoratius i de confort d’alta qualitat material i estètica. La seva recent restauració en habitatges, feta amb respecte i molta cura per l’alt valor patrimonial, és una nova etapa que posa fi al període dur que ha patit la colònia dels últims trenta anys”.
Finalment, el dossier de l’Erol es tanca amb les obres de reconstrucció del patrimoni eclesiàstic del bisbat de Solsona després de les importants destrosses que aquest va patir a principis de la Guerra Civil. L’article signat per Carles Freixes es centra en l’obra de l’arquitecte Isidre Puig Boada, del qual explica que el seu vincle amb el patrimoni berguedà es relaciona amb els treballs de restauració que hi va realitzar després que el bisbe Valentí Comellas, el nomenés, l’11 d’abril de 1939, arquitecte diocesà.
La seva tasca, segons explica Freixes en l’article, es va centrar en la restauració d’arquitectures profanades i en l’embelliment de temples que havien perdut els grans aparadors o retaules barrocs que lluïen fins a l’estiu de 1936. Entre els principals projectes ressenyats de Puig Boada hi ha el que va realitzar per a la nova església de Sant Martí de Puig-reig, el presbiteri i altar major de l’església de Santa Eulàlia de Berga, el projecte de retaule pel santuari de la Guàrdia, a Sagàs, la façana principal amb el nou accés i campanar per a l’església de Santa Eulàlia de Gironella, el projecte de la nova església i rectoria de Guardiola de Berguedà, que mai es va portar a terme.
En resum, ens trobem davant d’un excel·lent número de la revista L’Erol que ajuda a conèixer i entendre el conjunt patrimonial de les nostres comarques, a partir de l’obra d’arquitectes rellevants que hi han deixat la seva empremta, i que en el seu conjunt, conformen el que sobresurt d’aquestes edificacions, com poden ser els campanars, que en definitiva son els símbols que marquen aquest paisatge.
Be the first to comment