El nucli antic de Gironella, vist des del pont vell, és una d’aquelles imatges que desprenen una bellesa difícil de trobar en cap altre indret d’aquestes contrades.
En aquest paisatge hi intervenen diversos elements com son el riu amb un pont irregular fet de tres trams, una muralla de paret vertical i esvelta amb la torre del Rellotge on hi havia l’antic castell, i un nucli de cases esglaonat coronat per l’església de la que en sobresurt el campanar i un cimbori singulars.
La imatge d’aquest conjunt constitueix un skyline de marcada personalitat que difícilment pot deixar indiferent al qui la contempla.
Aquesta harmonia de volums i espais d’aquest nucli singular no sembla lligar massa amb el seu contingut real. Fa anys que la vida en aquesta porció d’espai es va apagant una mica més, sense que si hagi posat massa remei. Es evident que el conjunt de cases i carrers està demanat un revulsiu que el tregui d’aquest ensopiment que cada dia que passa es fa mes profund i al que sembla li hagin arravatat la vida.
El poble vell de Gironella és el resultat d’èpoques i incidències històriques diverses. Segurament la més notable sigui fruit de l’incendi que va partir l’any 1839 per les tropes carlines capitanejades per Carlos José Enrique de España, de Cousserans, de Cominges i de Foix, comte d’Espanya i capità general de Catalunya.
Deu anys després de la catàstrofe, l’any 1849, el Diccionario Madoz sobre historia de todos los pueblos de Estaña sobre Gironella diu:
“Hace pocos años se hallaba floreciente esta población, y contaba mas de 80 casas; mas reducida á cenizas por el Conde de España en la última guerra civil, se diseminaron sus vecinos por los pueblos inmediatos y los pocos que han vuelto, habitan unos miserables albergues, que han podido habilitar entre las ruinas para tener cubierto; á lo cual contribuye generosamente el marqués de Gironella y de Sentmanat, señor que era de este pueblo, cediendo al vecindario la piedra de su arruinado palacio, para que fabriquen sus casas este”.
Sens dubte, bona part de les cases que configuren l’actual nucli antic de Gironella, són fruit de la reconstrucció produïda després d’aquest fatal incendi, el que significa que no hi podem tribar grans restes anteriors del que constituïa el nucli medieval de la població. Per saber-ne més, només cal llegir el llibre de Josep Busquets, que ha estat historiador i arxiver de Gironella fins a la seva mort, l’any 2013, Gironella, notes històriques, editat el 1999 per l’Associació Cultural El Vilatà.
Gironella es exemple de municipi que ha viscut un creixement notable des de finals del segle XIX, amb la implantació de les grans fàbriques tèxtils que van arribar a ocupar més de dos mil treballadors, portaren riquesa i increment de la població fins a la darrera gran crisi de la indústria tèxtil, a partir de 1980.
D’aquest període és l’eixamplament de la vila cap al marge dret del riu, o la construcció de la nova església parroquial de Santa Eulàlia, monument singular i característics de la personalitat de la vila, ja que l’antiga d’estil gòtic, havia quedat petita.
Del Pont Vell a Dalt Vila
Pujar des del Pont Vell fins a la plaça de la Vila, el que els molts gironellencs encara coneixen com Dalt el Poble, tot i que seria més correcte dir-ne Dalt Vila, és un itinerari gratificant per descobrir el que fou el nucli històric de la vila. La pujada es suau, però una mica trista per la manca de vida que descobrim als portals, pràcticament tots tancats, fins arribar a la plaça. Un dels pocs comerços que resten oberts es la botiga Confeccions Masforroll, especialitzada en moda i roba de vestir.
Pujant pel camí, només de deixar el pont, davant del que havia estat la sabateria Novetats, hi havia el taller del Peroler, que, a més de fer invents i obres artístiques, arreglava bicicles. En aquesta casa del Ramon Sabata, el Cabré, amb una exposició de la seva obra a la Font del Balç, hi trobem l’artista Aldo Cardoso, un gran impulsor d’activitats i performances per donar vida a aquest espai del nucli antic.
L’Aldo explica que amb un grup anomenat Laboratori de la creativitat, promovent continguts artístics com per exemple pintant mandales en diversos espais: «Gironella es un poble espiritual, i això ho demostra el fet del nombre de centres i practicants de ioga que hi ha. Els mandalas formen part d’aquest sentiment».
Pujant fins a la plaça de la Vila hi trobem una escola de ioga que confirma els que ens deia l’Aldo Cardoso. Una pujada també espiritual que ens porta fis a les esglésies del poble, primer l’església vella, convertida en l’Espai Cultural Santa Eulàlia, i després, la imponent nova església parroquial mostra de la puixança i riquesa industrial de la vila a finals del segle XIX.
La nova església parroquial de Santa Eulàlia
La nova església parroquial va iniciar-se a finals del segle XIX, segons projecte de l’arquitecte Gaietà Buigas i Monravà, però no va ser fins al 1903 que s’iniciaren les primeres obres, aquestes segons projecte d’Alexandre Soler i March, arquitecte barceloní que a Gironella també va dissenyar la torre dels Bassacs o l’església i la torre de l’Ametlla Monegal.
Segons explica la historiadora de l’art Raquel Lacuesta en el seu llibre dedicat a l’obra de Soler i March, editat pel Col·legi d’Arquitectes de la Catalunya Central, el procés de l’obra tingué diversos entrebancs, tant per part dels contractistes com pel que significà l’informe de l’arquitecte August Font i Carreras encarregat pel bisbe per confirmar la solidesa de l’estructura, però va ser rebatut per Soler i March, que prosseguí les obres fins aconseguir culminar el cimbori.
L’església s’inaugurà el setembre de 1905, tot i que les obres no es donaren per finalitzades fins al 15 d’agost de 1958, que s’inaugurà el campanar. “Com els campanars carolingis -segons Lacuesta- s’aixecà davant la testera de la nau, constituint el cos de façana principal que s’avança a la nau a la manera de nàrtex. Amb les quatre cares perforades per grans finestrals verticals germinats, culminava en una agulla, perforada també per mansardes d’agudes cobertes”.
Entre els elements més característics de l’església destaca el gran cimbori, que sobresurt per damunt de l’edifici amb una silueta singular. Segons Raquel Lacuesta, aquest fou costejat per Ramon Alsina i Filomena Orriols, la seva esposa, enterrats a la capella de sant Isidre. El cimbori és un esvelt cos prismàtic de planta quadrada i frontis esglaonats, amb triples finestrals; la seva morfologia ens acosta a les formes constructives i al llenguatge de l’arquitectura industrial.
L’interior és de visita obligada, ja que imposa per les seves proporcions com també pel conjunt de pintures d’inspiració romànica-bizantina que la decoren i per un singular baldaquí que protegeix l’altar. La cúpula, pintada per un pintor anònim, hi ha la representació del Pantocràtor i els quatre evangelistes. El mateix autor desconegut pintà també el presbiteri, on s’hi representa el naixement de Jesús, la Verge Maria i Crist.
Segons explica Lacuesta, Soler i March dissenyà, el 1929, l’altar major i la decoració del presbiteri son obra de l’artista gironí Ignasi Pruneda. També son importants de remarcar els grans vitralls que envolten tota la nau, que destaquen en el conjunt per la llum i els colors que aporten. Tot i que l’església no fou incendiada el 1936, sí que es cremà el mobiliari i els objectes litúrgics. En la posterior restauració de l’interior, Soler i March també hi participà, que recomanà la compra d’una talla de sant Roc, patró de Gironella, del segle XVI.
Una plaça amb vistes
La plaça de la Vila té una disposició irregular formada per diferents elements que la converteixen en un espai urbà molt singular. Una plaça de cercle obert, la meitat formada per cases, algunes d’estructura noble, com l’antiga església, restaurada i convertida en espai cultural, o el mateix ajuntament amb la torre del Rellotge a l’extrem. La resta de l’espai és un esplèndid mirador, la muralla que cau sobre el riu amb vista sobre el pont vell i el nou eixample urbà sorgit al voltant de la carretera.
Cap al nord, la plaça s’obre en un paisatge de panoràmica immillorable, amb els Rasos de Peguera i el cim d’Estela i la ciutat de Berga situada als peus de Queralt, de fons. Una vista difícilment oblidable que no deixa a ningú indiferent.
Una de les cases que configuren la plaça, la situada a l’extrem nord, coneguda com la del cap del Balç, és l’antiga casa pairal dels Teixidor- Bassacs, uns dels primers industrials del poble, els nets dels quals fundarien la fàbrica i colònia de cal Bassacs.
La casa Teixidor-Bassacs
El pis superior de la casa on vivia la família Teixidor-Bassacs, conserva la decoració i l’estructura de casa menestral i petit burgesa d’aquest territori berguedà, amb riques parets decorades amb sanefes i paisatges bucòlics, propis d’una casa benestant del segle XIX. El pis també disposa d’un bon parament de mobles i objectes d’època que acaben de donar-li l’ambient clàssic que li correspon. És una gran sort que aquest pis s’hagi conservat pràcticament intacta fins avui.
La resta de la casa, encara que modernament modificada, és també motiu d’atenció, ja que acull l’amplia col·lecció d’objectes i històries vinculades amb les activitats tèxtils i mineres de la comarca, des de l’inici de l’època industrial fins a l’actualitat.
L’artífex i impulsor d’aquest espai de coneixement i memòria és Joan Ramon Ruiz, un inquiet activista i col·leccionista de tot aquells elements que tenen una història al darrere.
La casa Teixidor Bassacs no és un museu, és un espai de col·leccionista on s’hi poden descobrir molts objectes insòlits vinculats amb la història de l’activitat industrial i productiva del Berguedà, des dels teixits a la mineria passant pel ferrocarril.
Durant més de vint anys, Joan Ramon Ruiz ha anat recollint, restaurant i endreçant tot un munt de peces, algunes de gran valor històric, d’autèntic col·leccionista. Per tot aquest conjunt d’elements, juntament amb la història que conserva la mateixa casa, val molt la pena una visita acompanyada pel mateix col·leccionista.
El Joan Ramon coneix amb detall la procedència de totes les peces. També, des de fa anys, ha treballat i cercat sense descans als lloc més inversemblants, per trobar i adquirir tots els elements que marquen la història de la família Bassacs, com també el conjunt de peces que hi guarda, tant del tèxtil com de la m ineria i el ferrocarril.
Un espai d’història sobre Gironella i el Berguedà
Si fem un recorregut per la casa, a la planta baixa, el Joan Ramon hi ha reproduït l’espai que podia haver estat l’antic taller en el que els fundadors de la nissaga, el matrimoni Joan Teixidor i la Raimunda Bassacs, van establir-hi amb deu telers que donaven feina a unes 30 persones.
En aquest espai s’explica el llinatge de la família juntament amb un autèntic teler manual de finals del segle XVIII que va poder adquirir fa uns anys a Castellterçol i que ell mateix ha restaurant i posat en funcionament.
A la segona planta de la casa s’hi apleguen diferents objectes vinculats a la mineria i al ferrocarril, autèntiques obsessions del Joan Ramon sorgides del seu pare, miner a les mines de carbó de Fígols, on anava cada dia des de Gironella en tren.
I a la tercera planta, després d’accedir-hi per una escala força dreta, el pas del temps no ha afectat a allò que hi trobem: tot el pis conserva pràcticament intacte la decoració original del que havia estat residència dels primers Teixidor Bassacs, amb unes pintures romàntiques de mitjans del segle XIX perfectament conservades.
En aquest espai, restaurat i posat al dia, el Joan Ramon conserva la intenció de poder-lo convertir en un lloc d’estada on poder reviure l’ambient i les “comoditats” d’una llar de família benestant a la Gironella del segle XIX.
Més informació: Turisme de Gironella [https://www.visitgironella.cat]
Be the first to comment