Repàs a la història de la coral amb la seva presidenta, Maria Rosa Riera
La Polifònica de Puig-reig és, sense cap mena de dubte, l’entitat cultural de més rellevància i projecció del Berguedà. La seva trajectòria, que sobrepassa els cinquanta anys de vida, s’ha caracteritzat per un reconegut rigor musical i artístic en les seves interpretacions escoltades arreu del món, sota la batuta del seu primer director i fundador, Ramon Noguera, mort el 2016. Ara, el director és el Emmanuel Niubò, un músic nascut i format a París, d’arrels casserrenques.
El repertori de la Polifònica abraça gairebé tots els gèneres musicals, des de les grans obres clàssiques i l’òpera a les sardanes, passant pels musicals, el rock i les cançons populars i tradicionals. Tot això els ha ha portat a col·laborar amb les orquestres més prestigioses del país i actuar en els millors escenaris i festivals, tant de Catalunya com d’arreu del món.
Nascuda l’any 1968 com a Coral Joventut Sardanista, formada per una colla de joves sardanistes puig-reigencs que participaven en els concursos de colles que se celebraven arreu del país, i amb la que van arribar a assolir els llocs més destacats del pòdium sardanístic de l’època, les seves inquietuds culturals i musicals els va portar a iniciar, amb tenacitat i empenta, un llarg recorregut amb una trajectòria envejable per a moltes altres entitats del seu gènere.
Estem parlant d’uns anys en què començaven a despuntar joves amb inquietuds culturals, musicals i artístiques en plena dictadura franquista, un temps molt diferent al d’ara, amb unes possibilitats d’endegar activitats culturals molt limitades. En poc temps, aquesta colla va emprendre un camí que amb els anys, ha obtingut una llarga trajectòria plena d’èxits.
Es així com aquest grup coral, sorgit dels joves que formaven la Colla Joventut Sardanista de Puig-reig, va iniciar el seu propi recorregut del qual encara no se n’han després, consolidant-se com a agrupació musical i refermant-se en el seu compromís d’assolir reptes cada vegada més difícils. Reptes que han pogut superar gràcies a la seva tenacitat i al treball amb rigor que s’han imposat per afrontar-los.
La Maria Rosa Riera va ser una de les primeres noies en formar part de la Colla Joventut Sardanista que s’havia creat a Puig-reig l’any 1956. Una colla que al cap de pocs anys de començar a ballar ja despuntava en els concursos sardanistes en els que participava, tant en el Campionat Intercomarcal, en el que hi concorrien colles del Berguedà, el Bages i el Solsonès, com en el Campionat de Catalunya, amb fites memorables com els concursos que se celebraven al Poble Espanyol de Montjuïc i en els que només hi podien concórrer les millors colles del país.
Aquests èxits, segons explica Maria Rosa Riera, es deuen a que «érem una colla molt disciplinada, amb molta exigència, tant a l’hora dels assajos, amb tres sessions setmanals, com també en els resultats que volien assolir en tots concursos».
Ramon Noguera, el director de l’excel·lència
El més provable és que bona part d’aquesta exigència i rigor en el seu treball els vingués donat per un dels membres de la colla i que més tard seria el marit de la Maria Rosa, en Ramon Noguera. Des dels seus inicis, en Ramon va ser mestre i ànima de l’agrupació, primer a la colla sardanista i després a la coral. La Maria Rosa explica que el Ramon els deia «les coses s’han de fer bé. Si sortim a competir, sortim per guanyar. Guanyarem o no, però sempre hem d’anar per aconseguir el màxim». Gràcies a aquest principi, la superació de la colla va ser constant fins arribar a uns nivells d’excel·lència. Aquesta característica l’ha marcada fins a l’actualitat.
Aquesta exigència del Ramon Noguera l’explica la Maria Rosa: «A la colla sardanista, ell es posava a fora de la rotllana per poder observar millor com ballàvem i veure si alguna cosa fallava. Amb la coral també vam aplicar el mateix rigor, és a dir, si a la colla anàvem a totes per guanyar els concursos, a la coral havíem de fer el mateix. Tot i que a la colla l’exigència semblava més compromesa perquè, com que només son dotze els balladors, havíem d’anar tots a l’una i estar molt en forma, a la coral, tot i que érem més colla, vam aplicar el mateix esperit. És a dir, l’exigència és que tots havíem de complir per igual i posar-hi tots els sentits».
En marxar de Puig-reig mossèn Climent Llorens, Ramon Noguera va agafar la direcció de la coral, malgrat que era conscient que necessitava reforçar els seus coneixements musicals i també de direcció de cors. La seva dona, la Maria Rosa, explica com de jove, el Ramon no havia pogut aprendre música. «Eren anys difícils, just després de la Guerra Civil. Quan tenia 28 anys, va entrar a treballar a Cal Prat, llavors va demanar a mossèn Planas, que era el capellà de la colònia, que li ensenyés solfeig. A poc a poc, es va anar espavilant, bàsicament pel seu compte, en l’aprenentatge musical.
Tot això –explica la Maria Rosa– va durar fins a principis dels anys 80, quan es va posar a estudiar de valent, preparant-se i reciclant-se en harmonia i contrapunt. Paral·lelament, la coral va anar agafant experiència i el nou jovent que hi entrava ja anava preparat amb coneixements de solfeig. També comenta que «quan ja havia fet els quaranta anys i en veure que cada vegada havien de fer peces més complicades, el Ramon va tenir clar que s’havia de preparar millor. Va anar al Conservatori de Barcelona a examinar-se convalidant-li fins a quart de solfeig. El cinquè el va estudiar presencialment, anant un parell de cops per setmana al Conservatori de Barcelona i amb classes particulars amb el mestre Oltra d’harmonia i amb Manuel Cabero, de direcció musical».
Cantar com els americans amb veus filipines
En aquesta definició de línia de cant de la coral, la Maria Rosa explica la importància que va ser compartir un concert a Barcelona amb una coral filipina: «Vam quedar enamorats de la forma que cantaven. Els vam convidar a venir a Puig-reig a cantar i l’any següent ja muntàvem el Festival de la Catalunya Centre. Aquest Festival, en el que hi ha participat corals d’arreu del món, també ens ha ensenyat molt perquè hem après noves formes de cantar».
La Maria Rosa explica que, des de molt jove, el Ramon li agradava la forma de cantar que sentia en les pel·lícules americanes, amb uns cors que no sonaven gens com els d’aquí: «Llavors vam sentir els filipins, que sonaven com una coral americana, amb mes sensibilitat, i amb ells vam aprendre molt, tant en la seva manera de fer com en la tècnica vocal. Des del primer moment vam aplicar cantar d’una manera diferent, amb una veu més vellutada, posant a la pràctica com ho feien aquests cors».
Aquesta manera de cantar ha estat una de les característiques de la Polifònica, i això ha pogut mantenir-se perquè la coral ha mantingut un nucli de cantaires que, com diu la Maria Rosa «ens hi hem fet vells». Això ha estat molt important per la trajectòria de la coral, perquè el Ramon Noguera, com a director, sabia que qualsevol cosa que ell proposava, tenia un grup de gent fidel que anaven amb ell a totes. Si no s’hagués mantingut aquest nucli, aquesta manera de fer no s’hagués mantingut.
El cert és que, actualment, a la Polifònica, s’hi ha mantingut un grup de cantaires, alguns dels quals hi son des del començament. «Hi ha hagut cantaires que han anat fluctuant al llarg dels anys –explica la Maria Rosa –però s’ha mantingut un nucli que hi porta més de trenta anys i un altres més de vint». Així, del grup inicial que van començar a la colla sardanista s’hi mantenen actius el Jordi Genís, la Conxita Ricart i la mateixa Maria Rosa Riera, però al seu darrera hi ha altres persones, com la Bernadeta Barniol o el Josep Maria Genís, que hi va entrar poc després, amb 14 anys i que encara hi son.
Altres cantaires hi porten més de quaranta anys, el que vol dir que van entrar també molt joves, com el Josep Maria Conangla, que va arribar amb 16 anys. «Tot i que la coral som tots, –comenta la Maria Rosa– aquest grup és el que ha fet coral, que hem adaptat la manera de viure als ritmes de la coral. Podem dir que som com una família a l’engròs, que en comptes d’haver-hi una o dues parelles d’avis, hi ha tota una colla gent que uns som els avis, uns quants son els pares, altres son els tiets, els fills…»
La Maria Rosa també explica com viure la coral també ha a estat un sacrifici: «Hem hagut de renunciar a segons quines coses, però ho hem fet per una cosa que t’agrada. Sempre hi ha aquest dia que estàs amb la família i que has de marxar, perquè hi ha un assaig o una actuació que hi hem d’anar, perquè això, per nosaltres, és sagrat. Primer hem de veure els compromisos que la coral té i llavors cadascú adapta les seves necessitats a aquest calendari»
«Una altra cosa que juga en contra és que els assajos els hem de fer els caps de setmana, perquè si ve el jovent, com que estan estudiant o treballant fora, és els caps de setmana quan venen. Al principi assajàvem els dimarts, els dijous i els dissabtes, que era el dia que fèiem un assaig més curt. Ara és el contrari, ho concentrem entre el divendres i el dissabte, però a vegades sembla també incompatible amb els compromisos de cadascú».
De Coral Joventut Sardanista a Polifònica
Maria Rosa Riera recorda com, cap al 1980, la colla sardanista va deixar de participar en concursos perquè anava escassa de dansaires: «No es trobava jovent, especialment era difícil que vinguessin nois. Quan dos d’ells van haver d’anar a la mili, va ser el moment que ho vam haver de deixar. Que marxessin dos nois d’un total de sis, no els podíem substituir, i aquí ho vam deixar tot i que, com a entitat, la colla sardanista sempre s’hi ha mantingut. Quan el 2006 es va celebrar els 50 anys de la colla, es va fer una festa i es va convidar als antics balladors. D’aquí en va sortir unes colles de veterans, integrades per a majors de 40 anys, que encara actuen, però amb algunes limitacions perquè els seus membres es van fent grans».
Aquest fet de no ballar sardanes juntament amb la confusió que creava per a molts el nom de Joventut Sardanista, que no semblava em més adequat per a una coral, va propiciar aquest canvi de nom: «En molts llocs ens preguntàvem, quan anàvem a cantar, si també ballàvem sardanes, quan llavors el que fèiem era només cantar».
El canvi nom els va costar una mica, perquè, segons la Maria Rosa, el portaven massa a dins: «Sabíem que havíem de buscar un nom mes adequat però no com havíem de fer-ho. Va ser el mestre Manuel Cabero, que llavors preparàvem amb ell El Messies, qui ens va dir: “perquè busqueu tant? el nom ja el porteu incorporat perquè sou l’Agrupació Sardanista, Polifònica i Cultural de Puig-reig, no? Doncs si voleu un nom que no marxi de res, polifònica és un nom que teniu dins”. Només calia assumir que hi havia una secció sardanista, una de polifònica i una altra de cultural. Així és com ens vam anar fent pagues del canvi i acceptar el nom de polifònica. Això va ser el mes d’octubre de 1987».
Un variat i atractiu repertori musical
«Vam començar a tenir èxit –segueix explicant la Maria Rosa– perquè vam incorporar al repertori cançons modernes, temes de pel·lícules i cançons d’actualitat, a més de cantar sardanes. En això, el Ramon no volia que cantéssim el mateix repertori de sardanes que cantava tothom, com Les fulles seques, La llevantina, La Maria de les trenes o La sardana de les monges… tot i que també les hem cantades, però sempre estava buscant sardanes que a ell li agradessin i mirava si tenien lletra. Si en tenien, les adaptava per a cantar-les a quatre veus. Aquelles que no tenien lletra, com ara Cant trist, demanava als seus autors, en aquest cas el Felix Martínez i Comin, fer-ne una amb l’arranjament. D’aquí ve que haguem cantat sempre sardanes de tots tipus».
El més gratificant per a la Maria Rosa, sembla haver pogut compartir actuacions amb orquestres i cantants de primera línia: «Hem fet moltes coses al llarg dels anys. Quan fa anys, escoltava un disc amb un cor, pensava com deuen disfrutar cantant amb aquestes orquestres… això, nosaltres després també ho hem fet. Hem cantat amb les millors orquestres del país, amb la del Liceu, la Simfònica del Vallès o l’OBC».
La primera peça que van cantar amb l’Orquestra del Liceu va ser l’any 2004, la Missa Solemnis, de Ludwig van Beethoven, que dirigia Antoni Ros-Marbà, que com a solista hi havia l’ara reconegut tenor, Jonas Kaufmann. «Aquesta és una de les obres considerades difícils. Per fer-la, el Liceu buscava un cor que tingués bones sopranos i bons aguts. El director del Cor, Josep Lluis Basso, va venir a escoltar-nos a Ripoll en un concert on fèiem la Novena de Beethoven. Li vam agradar i ens va dir que sempre que necessités una ampliació del cor, ens ho demanaria a nosaltres».
Un cor de referència a Catalunya
Malgrat ser una coral de referència, Maria Rosa Riera comenta el problema que representa ser d’un poble una mica lluny de Barcelona. «Els de la ciutat ho tenen millor. A nosaltres, només els desplaçaments fins a Barcelona ens costen una hora i mitja, i també tenen més possibilitats de trobar cantaires que no pas aquí al Berguedà. El 50 per cent dels membres de la coral som de Puig-reig, i els altres de la resta de la comarca. A Puig-reig sol, no som prou gent com per nodrir un cor d’entre 35 i 40 cantaires, que som actualment».
Trobar bons cantaires no ha estat mai una tasca senzilla. El Ramon Noguera havia portat durant uns anys una coral infantil de Cal Bassacs i en aquells anys vam tenir joves d’allà. També va portar la coral de l’Escola de Música de Berga, això va facilitar tenir també algun jove berguedà. Els últims anys, va fer també el cant coral de l’Escola de Musica de Puig-reig, on podia treballar les veus infantils de la forma que ell volia. «D’aquesta manera –explica la Maria Rosa– hem anat tenint cantaires, però mai ens han sobrat i ara mateix ens farien falta més veus d’home».
L’absència de Ramon Noguera
El darrer any de la malaltia de Ramon Noguera, i la seva mort el 2016, la Polifònica va haver de parar el cop que li suposava no tenir director, amb Josep Maria Conangla, que és un dels puntals com a pianista de la coral, però què passaria amb el futur de la coral? «el Josep Maria sap l’essència de la coral, el que passa és que ell es troba mes còmode tocant el piano que no com a director. Així que n’hem hagut de buscar un altre i ara és el Manuel Niubó, un jove músic nascut i format a París, on vivia amb la seva família que té arrels casserrenques».
«En Manuel Niubó el vam conèixer perquè, al passar els estius a Casserres, va demanar venir al Festival amb un grup de noies d’una coral infantil de París. Així ens vam conèixer. Després, es va instal·lar a Catalunya per estudiar direcció coral a l’ESMUC, i aquí s’ha quedat. Així, la direcció del cor la combina amb el Josep Maria Conangla, que es el director musical».
Sobre la situació en general del cant coral i de la Polifònica en particular, la Maria Rosa comenta: «Darrerament surten pocs de concerts com els que fèiem fa uns anys a moltes poblacions. Molts perquè els ajuntaments no tenen diners i les entitats no volen arriscar-se a fer-ne front només amb el que ingressaran amb les entrades. Ara, el que mes tenim, son actuacions amb orquestres. Amb el que portem d’any hem concerts a Bagà i a Llívia, també n’hem fet un de suport als presos i exiliats politics. A partir d’aquí, hem fet el Rèquiem de Brahms, amb els del Liceu i la Segona Simfonia de Mahler, amb una orquestra de Sant Petersburg. Aquest el vam fer junts amb el Cor Ibercamera de Sabadell i el Cor Madrigal del Barcelona, una obra que necessita moltes veus perquè hi ha molta orquestració».
«També, a la Sagrada Família, hem fet La Cantata de Randa, una obra sobre Ramon Llull amb motiu del setè centenari de la seva mort, amb l’Orquestra de Sant Cugat dirigida per Salvador Brotons. Fem coses així, amb orquestres que volen grups amb garantia, i com que un grup de quaranta veus a vegada es poc, per això ens surten aquestes actuacions. D’aquesta obra tenim programats dos concerts mes, a Vilassar i a Sant Cugat del Vallès, però sovint et fas un tip de pencar per un sol concert. Altres vegades acostumen a ser obres grans i de referència que ens faltaven fer, però que ens ha agradat fer-les per tenir-les assumides per si un altre dia una orquestra ens les demana».
El 2017, la Polifònica va participar en el projecte de La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya amb la cobla La Principal de la Bisbal dirigida per Francesc Cassú. El 2018, amb motiu del cinquantenari, anaren a Puig-reig per la Festa Major per presentar Tossudament Llach, el projecte de 2016, un recull de les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach interpretades pels cantants Beth, Manu Guix, Elena Gadel i Roger Padullés.
També aquest any, la Polifònica va fer la part del cor de Cançó d’Amor i de Guerra, de Rafael Martínez Valls. Amb aquest nou disc, la SCCC va ser guardonada amb el Premi Enderrock 2018 al Millor Disc de Clàssica.
Festival Internacional de Cant Coral
Una de les fites musicals de la Polifònica de Puig-reig ha estat la organització, des de l’any 1980, del Festival Internacional de Cant Coral Catalunya Centre, conjuntament amb la Capella de Música Burés, de Castellbell i el Vilar, i que ha omplert de música i corals d’arreu del món durant uns dies del mes de setembre. Aquest any, però, per motius bàsicament de programació, es farà un concert amb una coral filipina durant la setmana de la Festa Major de Sant Martí de Puig-reig.
Be the first to comment