Els Rasos de Peguera és l’indret més emblemàtica del Prepirineu berguedà. Es també la muntanya mes propera i accessible de tot l’entorn, a la que s’hi arriba amb facilitat gràcies a una bona carretera. Malgrat això, des de fa anys es manté amb un estat de mínims per manca d’una oferta de serveis atractiva per als amants dels esports de muntanya i la natura.
Històricament, els Rasos han estat considerats com el bressol de l’esquí a Catalunya, un esport iniciat a principis del segle passat. Els pioners foren joves del Centre Excursionista de Catalunya que volien practicar un esport que havien descobert a les muntanyes dels Alps, a Suïssa, i que començava a popularitzar-se arreu del continent europeu.
L’interès per aquest nou esport aviat va atreure l’atenció i interès de més joves. Per proximitat, s’hi van sumar joves manresans, que organitzaven sortides amb autocar i a la que també s’hi van anar sumant altres joves de la comarca que aprofitaven el transport fins Espinalbet, i que des d’allà calia seguir a peu i amb els esquis a coll.
L’interès creixent per aquest esport, els Rasos es van convertir aviat en punt de trobada per molts amants de la muntanya i els esports de neu. Així, l’any 1933 el Centre Excursionista Montserrat de Manresa hi va construir un refugi per poder-hi fer estades més llargues d’un sol dia i que encara avui es manté com el refugi de muntanya més antic de Catalunya construït amb finalitats esportives.
Amb els anys, i gràcies a la carretera construïda per la Diputació de Barcelona als anys 70, els Rasos de Peguera es van convertir en una popular estació d’esquí popular, no només pels berguedans, sinó que també per a manresans i barcelonins.
L’estació d’esquí mes propera a Barcelona
Situada a escassos 130 km de Barcelona, els Rasos van ser durant anys, la única estació d’esquí de la província de Barcelona. Aquest fet va facilitar que en aquells anys incipients del vehicle particular, la Diputació, amb la voluntat de fomentar el turisme interior, decidís destinar recursos econòmics importants perquè l’indret fos accessible a tothom. Així, la nova carretera arribaria fins a la Creu del Cabré, a 1.850 metres d’altura, just a peu de pistes d’aquella petita estació oberta el 1974, promoguda per empresaris de la comarca.
Però els anys de bonança climàtica es van acabar, i l’estació d’esquí el 2004, va tancar. La manca de nevades regulars juntament amb la necessitat de fer una inversió important per generar neu artificial, els promotors de l’estació, al veure que el negoci no rutllava com ells volien, van baixar la persiana i tancar la paradeta.
En el moment de tancar, l’estació dels Rasos comptava amb una escola d’esquí, amb més d’una vintena de professors, cafeteria, restaurant, botiga de lloguer de material, a més de terrassa i jardí de neu, oficina d’informació i zona d’aparcament.
Actualment, l’estació d’esquí segueix tancada, tot i que oficialment el negoci segueix en actiu segons la web www.rasos.net on s’ofereixen algunes activitats i serveis a l’estiu i a l’hivern. Tota la infraestructura dels remuntadors, malgrat estar aturada, es mat també en peu, juntament amb unes precàries edificacions que havien estat destinades a lloguer de material i restauració.
Proposta de gestió pública comarcal
El 2016 el Consell Comarcal del Berguedà, llavors presidit per David Font, va presentar una oferta a la família propietària per llogar l’estació per almenys 25 anys amb l’objectiu de reobrir-la i reconvertir-la en una estació de muntanya que generés recursos tot l’any. L’aposta va ser aplaudida pels representants del món empresarial berguedà i especialment per l’alcalde de Castellar del Riu, el municipi on hi ha la major part de les instal·lacions, compartit amb Montmajor.
L’aposta del Consell Comarcal semblava difícil que pogués tenir possibilitats de prosperar tenint en compte que les negociacions amb els propietaris dels Rasos mai han estat fàcils per ningú. Després del tancament, la propietat havia fet una oferta a la Generalitat i la Diputació de Barcelona, perquè se’n fessin càrrec. L’oferta presentada per la propietat no va ser acceptada, ja que els termini de concessió era insuficient per les inversions que calia fer-hi, com el preu del lloguer que en demanaven, que es va considerar desorbitat.
Malgrat tot, la proposta estava feta i això cobria les demandes del sector empresarial berguedà que veia en la reobertura dels Rasos com una gran oportunitat de desenvolupament econòmic per la comarca. El llavors president de l’Associació d’Hostaleria i Turisme del Berguedà, Toni Barat, va dir que la reobertura dels Rasos era la prioritat número u dels seus associats i que l’altra era Queralt. Els Rasos, deia Barat, són «un diamant en brut que cal aprofitar tot l’any i no només a l’època de la neu. Si els Rasos funcionessin serien un bon actiu per a tota la comarca».
L’alternativa del Xalet-refugi
Actualment, els Rasos funciona gràcies al Xalet-refugi, que torna a estar en ple rendiment, amb una oferta engrescadora per anar-hi a fer estada com també, per aprofitar la seva excel·lent gastronomia. Els equipaments de l’antiga estació d’esquí que hi ha dalt la Creu, també ofereixen serveis, tot i que mes limitats i amb menys interès perquè es tracta d’edificis obsolets fets amb mal gust, que han tingut un manteniment mínim.
El Xalet-refugi dels Rasos de Peguera va retornar a l’activitat el 2014 després que fos refet i millorat totalment després de l’incendi que va patir el febrer del 2011 destruint totalment la teulada, fet que el va obligar a tancar.
La reconstrucció va ser possible gràcies a l’esforç col·lectiu, amb campanyes de micromecenatge i el treball voluntari de moltes persones mogudes des del Centre Excursionista Montserrat de Manresa, la mateixa entitat que l’havia construït el 1933 i que en segueix conservant la propietat.
El Xalet-refugi es va construir per donar resposta a la demanada existent de persones que venien als Rasos a practicar l’equí, però també com centre neuràlgic per a moltes excursions per indrets singulars del que entenem com els primers contraforts del Pirineu. Des de la seva construcció. el Xalet-refugi ha estat punt de referència per a moltes persones, amants de l’esquí i l’excursionisme per acollir-los i donar-los els serveis necessaris per a la pràctica esportiva.
Segons es diu en una publicitat de l’època, el 1936 l’equipament disposava de 66 lliteres ben equipades, estava obert tot l’any i oferint un bon servei de restauració. En aquella època el xalet disposa de llum elèctrica gràcies a l’energia que es produïa amb un petit salt d’aigua. Adjunt al xalet, on hi havia l’espai dels guardaesquís, s’hi construïa un altre refugi gratuït per a trenta persones. I si el primer tenia calefacció central i aigua calenta i freda, en aquest segon hi ha una estufa situada a la sala-menjador, dotada també d’aigua corrent i serveis.
Nova etapa a partir de 2014
El guia de muntanya gironellenc Jaume Palau, va ser el guarda encarregat, ara fa deu anys, de tornar obrir el Xalet-refugi i després de les obres. Anteriorment havia estat el guarda del refugi de Coll de Pal, ara tancat.
Poc després d’haver obert, parlàvem amb ell i ens deia que molta gent li agrada venir als Rasos per tot el que s’hi pot fer i també per l’oferta que s’ofereix. I es que el Xalet dels Rasos no deixa de ser una espècie de camp-base per a moltes persones que des d’aquí realitzen moltes activitats, com pujar a Ensija o el cim d’Estela, caminar fins a Peguera o la font del Pi, o fer la ruta dels maquis i les vies ferrades de Vallcebre…
Des de principis del 2020 els nous guardes del refugi son la Lídia Molano i el Xevi Generó, que van agafar el relleu del Jaume. La seva experiència en el sector i en la comarca, ve precedida per haver estat, des del 2012, guardes del refugi Serra d’Ensija, un lloc més inhòspit i difícil d’arribar que no pas els Rasos, on s’hi pot arribar amb cotxe.
Amb el mateix objectiu que va promoure el Xalet el Jaume, la Lídia i el Xavi segueixen els seus passos, però incrementant l’oferta de serveis que un hi pot trobar i que es pot consultar a la web https://xaletrefugirasosdepeguera.wordpress.com/
Aposta per la restauració
Un dels atractius del Xalet-refugi és el menjar que ofereixen. Segons ells mateixos ho expressen a la mateixa web: “som un refugi de muntanya que des de fa temps hem apostat per donar un servei de restauració i oferir un menú al migdia i sopars a la carta apostant per productes de temporada i propers al territori”.
No obstant això, ja diuen que no es tracta d’un restaurant convencional i funcionen d’una forma diferent ja que s’ha de tenir en compte que per oferir tots els plats del menú dels migdies i la carta de sopars és imprescindible reservar amb antelació.
Els plats que ofereixen van des d’amanides acompanyades de formatges de la comarca i plats de productes locals, com els pèsols negres i el blat forment escairat amb bolets… També la carn és de proximitat, amb filets de vedella del Pi de les Tres Branques o el xai de Ferreres d’Olvan. Per dinar ofereixen menú (18,50 euros entre setmana i 19,50 euros caps de setmana) i carta per sopar.
Però un dels atractius de la cuina són els arrossos de muntanya que ofereixen: arròs amb ceps i trompetes de la mort o arròs amb verdures i bolets. Espectaculars!
Una extensa carta de vins
I com que tota bona cuina ha d’anar acompanyada de bons vins, la carta que ofereixen és extensa i variada, totes de cellers proximitat i DO que van del Pla de Bages, Terra Alta o Costers del Segre, fins a Priorat o Penedès, entre d’altres.
Rasos de Peguera, estació pionera de l’esquí català
Els Rasos de Peguera fou el primer lloc de Catalunya on es va practicar l’esqui. Això era pels voltants de 1908. De llavors ençà, fa ja més de cent anys, no podem dir que les coses hagin anat cap a millor sinó més aviat el contrari. Malgrat la manca de neu dels darrers anys, els Rasos de Peguera segueix sent un lloc emblemàtic que, més enllà de la pràctica de l’esquí, és idoni per a moltes activitats esportives, a més de ser un indret ideal per a les excursions i les
Tot i la manca de neu, un fet que malauradament es repeteix de forma cíclica però més accentuada en aquests darrers anys, l’estació d’esquí dels Rasos es va inaugurar l’any 1975 amb uns equipaments i serveis prou idonis per la pràctica de dues disciplines d’esports d’hivern com són l’esquí nòrdic i l’esquí alpí. Des del tancament, el 2004, res de tot això s’hi pot fer actualment.
A l’hemeroteca trobem que l’any 2009, la Generalitat de Catalunya es va comprometre a ajudar l’estació, de la mateixa manera que ho ha fet amb moltes altres, com ara la Molina, Vall de Núria, Vallter 2000, Espot o Port Ainé, i més recentment Boí Taüll, per tal de modernitzar les instal·lacions.
Però el projecte no va arribar a bon port, malgrat les importants inversions realitzades especialment en el desdoblament de la carretera que hi arriba i línia de subministrament elèctric per fer funcionar les instal·lacions. La gestió d’aquestes estacions es porta a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).
En un reportatge del diari Expansión sobre les estacions d’esquí gestionades per la Generalitat d’agost del 2012, el llavors director i president de FGC, Enric Ticó, preguntat pels motius que una empresa de ferrocarrils gestioni estacions d’esquí, deia: «Una raó és mantenir la principal activitat econòmica de la zona on es troben els complexos. Però això no implica perdre diners. El grau de cobertura (ingressos sobre despeses) a la Molina i Vall de Núria és del 108%. FGC ha jugat a fons a desestacionalitzar l’oferta amb atraccions d’estiu, organitza competicions esportives i ha aprofitat la sinèrgia entre estacions. En la gestió es dona veu a entitats i ajuntaments de la zona i es dona entrada a la iniciativa privada en els serveis de les estacions».
És evident que algunes coses han fallat o no s’han fet del tot bé perquè el projecte d’estació dels Rasos de Peguera no hagi pogut recuperar-se, malgrat complir amb tots aquests objectius.
El dubte que queda és saber si el problema son els propietaris dels Rasos, que volen que no tenen cap intenció de fer un servei a la comarca a no ser que la compensació econòmica sigui per retirar-se i anar-se’n a viure al Carib, o la poca insistència de polítics i administracions locals, que realment creguin que els Rasos és l’objectiu numero u com espai de lleure en la natura, ja sigui a l’hivern o a l’estiu. De moment, tot segueix bastant de precari i pel que sembla, així seguirà sine die.
Be the first to comment