La historiadora Rosa Serra i Rotés, coautora amb Albert Balcells, del llibre “Les colònies industrials del Llobregat. 150 anys d’història” editat per la Diputació de Barcelona, parla del patrimoni industrial i miner del Berguedà
Rosa Serra és historiadora, malgrat que en un sentit més ampli està implicada en diversos projectes i iniciatives de gestió cultural. Un dels seus grans interessos en l’àmbit historiogràfic ha estat investigar i recollir informacions i testimonis sobre les colònies industrials, aquests nuclis fabrils i miners nascuts fa 150 anys al costat de rius com el Llobregat, el Cardener, el Ter o el Fresser.
Uns assentaments productius i residencials impulsats per personatges que van ocupar llocs rellevants dins l’alta burgesia barcelonina dels segles XIX i XX, que ells mateixos van batejar amb els seus noms pels quals encara avui es coneixen.
Per proximitat física, però també familiar, la Rosa Serra ha viscut de prop la vida d’una de les colònies més singulars del Berguedà, com és Cal Pons, avui gairebé integrada al nucli urbà Puig-reig, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Ara, amb el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Albert Balcells, acaba de publicar el llibre Les colònies industrials de la conca del Llobregat. 150 anys d’història un volum de prop de 500 pàgines editat per la Diputació de Barcelona que s’endinsa de ple en tots els aspectes rellevants d’uns nuclis fabrils i miners, però també agrícoles, que han marcat la vida de moltes persones d’aquests comarques interiors de Catalunya.
En aquest llibre sembla que ho expliqueu gairebé tot sobre les colònies: la història, l’economia, els moviments socials, els amos, el patrimoni arquitectònic… queda encara algun aspecte per estudiar?
Molts aspectes. Tot això ho hem fet amb molt poca documentació escrita perquè els arxius de la majoria de les colònies i de les fàbriques estan perduts o poc treballats. La memòria oral l’hem treballat poquet pel gran nombre de protagonistes que hi ha. A més, és un període llarg de 150 anys! Tot això dona per molt. Per exemple, la part mes contemporània, la nostra, la que hem viscut com a crisi, les experiències personals de tota aquesta gent que ja no és de colònia, però que hi ha estat vinculada, les últimes generacions. Aquest és un treball d’antropologia i sociologia molt interessant que encara està per fer.
Sembla que sou pocs els historiadors que heu estudiat les colònies. Tu t’hi has dedicat de ple, però malgrat que aquest és un fenomen important, perquè interessa a tants pocs?
Bàsicament perquè és un tema que costa, perquè no trobes l’arxiu, tot son micarelles. En aquest llibre ens hem ajudat molt de la premsa de l’època per documentar els primers períodes, perquè aquesta gent [els amos], fa una transformació tan gran del territori que la premsa de l’època se’n fa ressò i fa informacions que pots anar seguint fils. Però no pots anar per exemple a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi ha fons d’empreses, però pocs. Per això costa tant fer investigació històrica de les colònies.
Aquesta industrialització juntament amb les mines, van portar el progrés al Berguedà. Les colònies van ser un model social, sobretot amb el treball de les dones. Aquest model ha fet diferent el Berguedà de la resta de territoris de Catalunya, pel fet d’aquesta concentració industrial tan elevada?
Singular, el cas del Berguedà no ho és, comparteix el mateix que li passa al Ripollès, a Osona o el nord del Bages. Son zones que ara ens costa saber què som. Hem sigut molt industrials i ara no volem deixar de ser-ho, però ens costa trobar una activitat econòmica que pugui mantenir no només les colònies o els pobles, sinó un gruix demogràfic rellevant. Penso que la població és el gran problema de la comarca.
Què li queda ara el Berguedà, sense les mines i les fàbriques, com a futur?
Penso que hem de ser generosos amb les oportunitats que se’ns puguin presentar. Per exemple, la industria de la fusta es notable a la comarca. Com a puigreigenca veig l’activitat que té la Serradora Boix, a Gironella hi ha també una industria important de la fusta, a l’alt Berguedà tenim fusta per fer energia alternativa i productes d’alta qualitat. Altres són la històrica o què podem fer dels recursos naturals.
Penso que hauríem de recuperar seriosament els drets com a ciutadans sobre el riu, l’energia que produeixen les turbines. No està bé que aquestes concessions es prorroguin eternament 50 anys més. Les hem d’intentar recuperar en benefici de la gent que viu aquí. Potser és el moment que puguem gestionar des de les nostres institucions aquesta aigua i tenir l’electricitat a un preu mes barat.
També penso en altres recursos, en projectes com la central tèrmica de Cercs, aquest projecte que s’està presentant i ha aixecat tanta polseguera. Soc partidària d’escoltar bé el que diuen, com ho fan, i no posicionar-se abans de saber quines son les realitats actuals del projecte, que no les coneixem.
Els emprenedors que van crear les colònies i van impulsar la mineria, foren uns revolucionaris pel territori en el seu moment. A banda de llocs de treball, també van impulsar les comunicacions o van introduir moviments artístics com el modernisme. Què en quedà ara d’aquells burgesos que van impactar en la nostra societat?
Ells van ser com tots els industrials d’aquest país, transformadors del lloc on s’instal·laven. Molts d’aquells que van fer les colònies mineres i tèxtils van impulsar el ferrocarril, ells ho van pagar. També van fer les carreteres. Els antics camins no passaven pel Llobregat. El camí ral, des de Navàs s’enfilava cap a Casserres i Avià per arribar a Berga. Ells van dir: ep! nosaltres tenim interès en aquest riu, en explotar l’aigua, en crear empreses i fer-nos rics.
Gràcies a ells, la Diputació va canviar l’itinerari històric pel seguir el riu. Això va ser un canvi total per a Puig-reig o Gironella, o per la mateixa Berga, que va quedar fora de la xarxa de ferrocarril. Aquesta gent van ser mecenes sempre en benefici propi, van fer tants diners que podien pagar esglésies o torres sumptuoses com les de Cal Pons, encarregaven les seves obres a arquitectes no tant famosos com Gaudí, però queda molt per investigar, quins van ser els arquitectes d’aquestes cases… aquest es un patrimoni que hauríem d’estimar una mica més.
La pregunta és doncs, perquè estimem tan poc aquest patrimoni? Perquè les colònies tenen tan poc protagonisme i no se n’ha fet una bandera singular del Berguedà?
Penso que hi ha diferents raons. Una es perquè son un lloc de treball i aquests costen molt d’estimar. Quan entren en crisi encara més. Llocs que hi has treballat molts anys, amb duresa i has reivindicat, i quan això s’acaba, fa mal. Fa mal per la generació que s’hi troba, pels fills que no tenen oportunitats, perquè les crisis porten destrucció. Abans de la crisis hi ha abandonament, es fa vell i malbé, i els esperits de les persones també.
L’amo ha marxat, ens ha tancat la fabrica. Això és de l’amo, però costa molt que passi a ser nostre, de la col·lectivitat.
L’altra cosa és que el Berguedà, i ho dic en sentit crític, ha estat molt poc constant en les seves valoracions patrimonials. Aquí teníem una institució que era el Parc Fluvial de les Colònies que va fer una gran feina per accedir a subvencions i no hipotecar els ajuntaments, amb un treball de valorització molt important, que no només era turístic, sinó que amb els diners que rebia es podien arreglar carrers, cases o camins, i buscava activitat industrial per a les naus de les colònies. Això es va abandonar, i ara, tornar-ho a recuperar, costarà molt, perquè haurem de ser molt persistents i insistents i evitar que altres ens passin al davant.
Un cop perduda la seva funció, què han de ser o que poden ser les colònies en aquests moments?
Cada una té la seva pròpia història. Algunes es moren i altres s’han de morir. No es poden salvar totes. La priorització són aquelles colònies on hi ha gent, on hi ha vida, amb associació de veïns i una població que ha resistit i lluitat per viure-hi amb dignitat, com l’Ametla de Merola, Viladomiu Nou, Cal Rosal i moltes d’altres.
En algunes s’hi ha de fer cirurgia, com ara tirar edificis a terra. En altres s’hi pot fer turisme, però no en totes, i la resta poden tenir un futur industrial. També cal buscar la seva connexió urbana amb els nuclis que pertanyen, com Cal Pons i Cal Marçal amb Puig-reig, o Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou amb Gironella… Estirar urbanament és connectar mentalitats i oportunitats.
Creus que s’explica be el paper de les colònies al llarg de la història? Tenim un Museu a Cal Vidal i equipaments com la torre de l’Amo de Viladomiu o Cal Pons… Però, sobretot la gent de fora, té prou elements per conèixer la importància que han tingut per a la comarca?
Jo posaria una experiència molt exitosa que es Sant Corneli, la colònia minera, la que està salvada del no res. Aquí hi ha un museu que hi van 25.000 persones l’any, que aquest any celebra 20 anys amb 560.000 visitants… Aquí sí que s’ha explicat bé el que es el fenomen de les colònies. En aquest cas, un ajuntament petit com el de Cercs ha salvat la colònia que estava més degradada, més contaminada, més abandonada i amb unes infraestructures més deficients. Ara la colònia està arreglada i té tots els serveis i la gent que hi viu ho fa dignament.
No tots els ajuntaments s’impliquen prou en el manteniment i dinamització de les colònies?
Jo crec que ho han de fer més i entenc també que es molt difícil en el cas de Puig-reig i Gironella, perquè tenen més colònies, algunes molt distants en el territori, però s’han de prioritzar les persones i els nuclis que tenen patrimoni públic.
Però la responsabilitat d’aquesta projecció no seria més aviat d’organismes superior com ara el Consell Comarcal o la mateixa Generalitat?
Penso que bàsicament són els ajuntaments, però ara tenim una oportunitat perquè el Consell Comarcal ha plantejat una aposta important en aquest tema. Tenim una consellera, valenta, l’Araceli Esquerra, que ha entomat fer-se càrrec de les colònies. Parlem molt de les tèxtils i jo voldria que fossin totes. Per exemple Graugés, una joia que no podem deixar-la, un diamant en brut en un espai magnífic. També ens hem de cuidar de les mineres i aprendre entre tots, perquè tot el conjunt forma part de la nostra realitat, de la nostra historia, però també del nostre paisatge i dels nostres valors.
Per això estic molt contenta que ara el Consell Comarcal faci l’aposta de crear una conselleria de les Colònies, perquè és una feina titànica. Que sigui la portaveu, amb seny i insistència, per trobar accions que sumin. Aquest ha de ser un compromís de tots els partits polítics de la comarca, perquè tots s’han de sentir interpel·lats per aquesta problemàtica.
Tornant al llibre que has fet amb l’Albert Balcells, amb aquest treball dones per tancada la teva aportació al tema de les colònies?
No. Ara amb l’Albert Balcells estem treballant les colònies dels altres rius, del Ter i el Freser. Però sola tinc un encàrrec d’una editorial de Barcelona per fer el llibre de les mines que ja estic acabant. Si tot va bé, a finals d’anys, per Santa Bàrbara, hi haurà un totxo com aquest que parlarà de mines i miners, explotacions forestals i sistemes de transport.
Les colònies industrials de la conca del Llobregat. 150 anys d’història Rosa Serra / Albert Balcells. Diputació de Barcelona, 2019. 496 pàgines. PVP: 25 euros
Comprar Llibreria de la Diputació
Be the first to comment